Salta al contingut

El repte

El Crunchòmetre va ser un projecte promocional d’una marca de cogombres. La idea era que el cruixit es pogués escoltar, mesurar i endur-se a casa. El problema, però, no era el so del cogombre, el qual es produeix en un instant. Era tot el que hi ha al voltant. En una fira o en un esdeveniment, el soroll ambiental, les converses i la música es barregen amb la mossegada, i la gràcia del cruixit es perd. Aquesta circumstància, cal recalcar-ho, obligava a construir un espai a part.

La cabina insonoritzada, per consegüent, havia de resoldre aquesta part. A dins, el consumidor disposava de diversos intents per mossegar el cogombre i obtenir la millor mesura. L’objectiu, això sí, era recreatiu i promocional, no científic. No és un detall menor que la marca busqués una experiència que es pogués compartir, no un informe de laboratori.

La solució

El muntatge el formaven uns micròfons d’alta sensibilitat, els quals recollien el so de la mossegada, i dues càmeres, una dins de la cabina i una altra a fora, les mateixes que gravaven l’acció des de dos punts de vista. Al mateix temps, el canal d’àudio de la cabina s’integrava en la gravació. La pantalla que tenia al davant l’usuari mostrava un espectrograma, o sonograma, que anava dibuixant el cruixit a mesura que es produïa.

El que fa el programari és coordinar aquests senyals. La càmera, l’àudio i l’espectrograma es graven junts, de manera que el record no es queda en un vídeo, és una peça amb el so i la seva representació visual superposada. Quan la prova acabava, l’usuari podia introduir les seves dades de contacte i rebre després la gravació.

Les mesures, cal dir-ho, eren orientatives. El so estava amplificat, els micròfons no eren especialitzats i el valor en dB s’augmentava amb un multiplicador. Aquesta decisió, que pot semblar discutible, tenia una lògica: fer més visible la diferència entre un cogombre que cruixia molt i un altre que cruixia menys. En aquest context, el número servia per a la comparació visual, no per a extreure conclusions.

Resultat

La instal·lació va complir la seva funció promocional. La gent entrava, mossegava, veia el seu cruixit convertit en un gràfic i s’enduia la gravació. El valor estava en l’experiència i en el record, els quals no depenien de la precisió de l’aparell. Les xifres quedaven com una picada d’ullet, una manera de donar embolcall a una prova que, al fons, era un joc.